dijous, 28 de maig del 2009

Ahir i avui (I)



Vista comparativa de la cantonada dels carrers Espronceda i Sant Antoni María Claret. La foto en blanc i negre deu datar dels anys cinquanta (vaig trobar-la en el meu disc dur i no en recordo l'orígen) . La foto en colors és d'avui mateix. Dóna la casualitat que fa tan sols unes setmanes vaig estar sopant (i molt bé, per cert) en la primera casa amb arcades que es veu en la foto.

dilluns, 25 de maig del 2009

El passeig més bonic del món?

La Rambla l'any 1962

"Se ha dicho repetidas veces que la Rambla es el espejo, el retrato de lo que es Barcelona. Si es así, hemos de llorar por nuestra ciudad, porque las Ramblas no pueden presentar un aspecto más degradado, más miserable". Aquestes paraules, que podrien perfectament haver estar pronunciades avui mateix per un veí o un comerciant de la Rambla, van aparèixer en La Vanguardia del 23 de març del 1983. El dia anterior, l'Associació de Veïns i Comerciants de la Rambla va presentar a l'Ajuntament un document on es queixaven de la "greu degradació social i cívica que ha patit la Rambla en els últims anys". De fet, l'any 1977 aquesta associació ja es lamentava que la Rambla havia perdut el títol de "millor passeig del món" degut a la brutícia i el desordre (La Vanguardia 11.10.1977).

La Rambla l'any 1972

Durant les últimes setmanes, un parell de diaris de Barcelona estan insistint molt en la qüestió de la degradació de la Rambla, especialment en el seu tram final. De fet, des dels anys setanta que es venia accentuant un procés de degradació en aquella zona, deguda sobre tot a la proximitat del barri Xino i del Gòtic, dos zones característicament marginals de la ciutat. En aquella zona, igual com passa avui, es concentraven les pensions clandestines, els sex shops, els venedors de droga, etc. Curiosament, el redactor de la notícia de l'any 1983 també vinculava la degradació del lloc a les manifestacions antifranquistes dels anys setanta.

Tot i això, un dels periodes més negres de la Rambla d'aquella època es va viure entre els estius dels anys 1977 i 1978. Un brot d'actes vandàlics molt violents van convertir el passeig en un lloc realment insegur, tant de dia com (especialment) de nit. El mobiliari urbà, les estacions de metro i els comerços de la zona (entre ells la sastreria Modelo i els bars Núria i Baviera) van patir destrosses i robatoris durant mesos, així com alguns autobusos de les línies que pujaven pel passeig. Ni tant sols el conegut restaurant La Poma va lliurar-se d'un atac amb còctels molotov l'abril del 1978 junt amb l'Òptica 2000 que hi havia al carrer Canuda (La Vanguardia 4.5.1978). Pel que sembla, les agressions estaven protagonitzades per un grup organitzat d'unes vint persones. En ser detingut, el seu cap (a qui es coneixia com "El Rubio") va confessar vinculacions a grupúsculs anarquistes (La Vanguardia 10.6.1978).

La Rambla l'any 1976

Entrats els anys vuitanta, un altre article en La Vanguardia (7.10.1984) parla de la "tradicional situació d'abandonament" de la zona i insisteix en l'augment d'immobles de la Rambla dedicats a allotjar prostíbuls i "persones no sempre desitjables". "En aquests llocs s'allotgen marroquins, portuguesos, africans i sud-americans", deia l'article, pel que pensi que la immigració és un problema dels últims anys.

La Rambla l'any 1977

Tot i que les aglomeracions turístiques estan gairebé absents en les queixes dels ramblistes de fa vint o trenta anys, l'arribada del turisme es va deixar notar ben aviat en forma de botigues de souvenirs. Aquests establiments van començar a proliferar als anys seixanta (el primer va obrir-se l'any 1956) i es van conèixer de seguida com "els indis" ("los indios"). Als anys setanta i sobre tot als vuitanta molts comerços arrelats de la Rambla començaven a plegar davant l'empitjorament del panorama i el perfil canviant de la població local. Un regidor del districte reconeixia que "ja no és possible imaginar que una botiga de vestits de núvia o de mobles vulgui instal·lar-se en la zona. Els establiments tradicionals van a menys" (La Vanguardia 3.8.1982). I exemplificava la mutació del barri dient: "És un barri sense nens". Els comerços "de tota la vida" eren ràpidament substituïts per venedors de productes de bijuteria, sex shops (molt de moda llavors), locals anomenats "de diversió" i les inevitables botigues de souvenirs.

La botiga Beristain l'any 1982

Potser un moment simbòlic a aquest respecte va arribar l'any 1982. Va ser aquest any quan en la cantonada de la Rambla amb el carrer Ferran va obrir-se un McDonalds, just en el lloc que ocupava la botiga d'esports Beristain. Va ser el segon McDonalds de la ciutat i encara dura. Curiosament, el mateix Ajuntament va consultar als veïns sobre la conveniència de l'obertura del fast-food (no he pogut trobar enlloc els resultats de l'enquesta) i, en un primer moment, els responsables del McDonalds van estudiar la possibilitat d'introduir la truita de patates en el menú (com a mesura per congraciar-se amb el veïnat, suposo). Un temps després, l'any 1987, l'Associació d'Amics de la Rambla va demanar a l'Ajuntament que frenés la implantació al barri de negocis relacionats amb el sexe arran d'un projecte per convertir l'antic Teatre Principal en una mena d'immens sex shop amb 124 cabines de vídeo.

Arran de les Olimpíades del 92, la presència turística en la Rambla es va multiplicar fins a desembocar en un autèntic riu humà que recorre el passeig durant tot l'any, amb pics de massificació a l'estiu (vaig llegir fa poc al diari que només un 20% dels passejants de la Rambla són barcelonins). Aquesta allau de turistes inclou una quota d'incívics que aterren a la ciutat amb la idea que si només són a la ciutat durant quatre o cinc dies no se'ls aplicaran les lleis. Això ha provocat un nou tipus de degradació més estacional però igualment emprenyadora.

Com es pot veure, la transformació a pitjor de la Rambla no és un fet nou en absolut. La nostàlgia és molt traïdora ("la nostàlgia ja no és el que era", vaig llegir una vegada) i moltes vegades ens fa jutjar determinats moments des d'una perspectiva molt més amable que la que els correspondria. A dia d'avui, la Rambla em sembla un dels llocs més antipàtics de Barcelona (junt amb el carrer Pelai). A diferència del seu passeig cosí-germà, la Rambla de Catalunya (per on és un plaer fer un tomb), per la Rambla només hi passo quan no tinc altre remei. Del carrer Ferran amunt, el que em molesta sobre tot és la massificació turística i tot el que comporta: franquícies pertot, botigues de samarretes llampants i pòsters de toros your name here, bars amb preus d'estafa i carteristes i pidolaires a la caça del visitant despistat. Del carrer Ferran fins el port, el panorama degenera ràpidament. Sobre tot a la nit, els laterals de la Rambla són directament intransitables degut a la prostitució. Jo no tinc memòria de com era la Rambla fa molts anys, però pel que es veu ens hauríem de remuntar molt de temps enrere per trobar-hi un passeig que fes de bon passejar.

(Totes les fotos d'aquesta entrada han estat extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia).

La crisi dels idiomes


Aquesta notícia del passat dijous m'ha fer reviure la crisi del negoci de l'ensenyança d'idiomes allà per principis dels 2000. Segurament molts recordareu els fets: el 29 de juliol del 2002, la cadena d'escoles d'idiomes Opening va presentar suspensió de pagaments, deixant al carrer treballadors i alumnes. A més, la fallida d'Opening va engegar una bola de neu que va engolir altres centres de la competència.
Fundada el 1996, el model d'aprenentatge d'idiomes que presentava Opening fent servir exclusivament suports informàtics (sense classes presencials) prometia una revolució, tant pels alumnes (flexibilitat d'horaris, millors preus, etc.) com per l'empresari (una plantilla mínima). El ràpid creixement d'Opening semblava donar credibilitat a aquest nou sistema (més de 140 franquícies obertes a tota Espanya en sis anys, deu mil alumnes només a Catalunya). Aquesta percepció la va refermar el tancament per aquelles dates d'acadèmies d'idiomes tradicionals amb força arrelament, com per exemple la Berlitz de Barcelona. Recordo que, en l'època d'esplendor d'Opening, al programa El terrat del Buenafuente apareixia sovint un comercial d'Opening (a qui anomenaven l'home d'Opening) lloant les virtuts de l'ensenyament multimèdia.

Anunci de premsa d'Opening a pàgina sencera en el seu moment d'esplendor.


Així doncs, què va passar? Per què sis anys després tot l'imperi de l'ensenyament multimèdia d'idiomes s'ensorrava? Les raons podrien resumir-se en dos: per una banda, una política d'expansió massa agressiva, que va provocar l'endeutament de l'empresa i, de rebot, un xoc amb la competència (que ràpidament va posar-se les piles i va saturar d'oferta el mercat). Per l'altra, la irrupció de l'Internet en les nostres llars, ja que la xarxa ens aportava la comoditat de poder accedir als materials d'ensenyament sense moure'ns de casa i sovint de manera gratuïta.
Així que, després d'uns mesos d'acumular deutes, Opening va fer fallida tan espectacularment com havia pujat. Naturalment, com que Opening cobrava per avançat de l'import complet del curs (que l'alumne finançava mitjançant un crèdit amb un banc) els alumnes van veure's endeutats per uns cursos que no havien completat (ni tan sols començat en alguns casos). Sentint-se estafats, van emprendre la via judicial. Els professors i altres treballadors del grup també van veure's al carrer amb uns tres mesos de nòmines per cobrar i un mercat laboral sobtadament saturat de professionals desocupats. Per últim, com que Opening funcionava amb un sistema de franquícies, els petits empresaris que s'havien lligat econòmicament obrint-ne una van patir també de valent: per una banda, es veien obligats a tancar el negoci i, per l'altra, havien de fer front a les reclamacions econòmiques dels alumnes. Per aquelles dates, recordo que el Buenafuente i els seus col·laboradors es preguntaven en antena: "Què haurà estat de l'home d'Opening?".
El crac d'Opening va generar una desconfiança envers les acadèmies d'idiomes i va provocar el tancament en cadena de moltes altres: per exemple Brighton Idiomas, que va fer fallida a l'octubre, pocs mesos després que Opening. En aquest cas l'estafa estava molt clara, ja que Brighton va estar acceptant noves inscripcions (i cobraments) fins hores abans de declarar-se en fallida (i, pel que sembla, no acceptaven targetes de crèdit). Oxford English va tancar el gener del 2003. Poc després ho va fer Cambridge School. Al 2005 va arribar-li el torn a Wall Street Institute.

Brighton Idiomas anunciant-se en la portada de La Vanguardia.


No sé si el cas d'Opening s'ha solucionat completament, però crec que la justícia va impedir als bancs que cobressin els crèdits als estudiants estafats. En el cas de Brighton, com veieu, la via judicial encara cueja i sembla que va per llarg, perquè afegir a la causa els alumnes no comptats podria significar un retràs d'anys en el procés. Com a nota personal, jo vaig estudiar anglès (nivell de preparació pel First Certificate) a Brighton Idiomas el 1996. Ho feia en el local que tenien a Rambla de Catalunya. Les instal·lacions estaven força bé i les classes eren d'uns cinc o sis alumnes. El professor que ens va tocar era un paio nadiu i molt enrrotllat, però que va durar poc. No recordo qui el va substituir, així que segurament no devia destacar per les seves dots didàctiques. No vaig sortir-ne descontent, però em va cridar l'atenció la generositat de les notes que s'hi posaven. Companys amb un nivell d'anglès força limitat aprovaven sense problemes. Suposo que els professors rebien la directiva de puntuar a l'alça per evitar que els alumnes desmotivats pels suspensos abandonessin l'escola. Ara em miro el meu títol expedit per Brighton i hi veig un títol inútil però històric, amb el meu nivell d'anglès acreditat per la signatura d'una persona acusada d'estafar a un parell de milers de persones.

Títol de Brighton Idiomas signat pel president de l'empresa himself.

El Rompeolas (i II)

A l'acabament de les obres, el Rompeolas va quedar transformat en un llarg passeig, fins el punt de ser considerat com l'únic passeig marítim en condicions de la ciutat. Malgrat la publicitat mediàtica que aquest rentat de cara va tenir, algunes zones properes als molls eren encara un lloc solitari on de vegades es trobaven armes amagades, botins de robatoris o fins i tot cadàvers. La idea d'emplaçar el Real Club Náutico i el Club Marítimo a l'inici del Rompeolas no va tenir èxit ja que va decidir-se que aquell lloc era "remot i trist" (La Vanguardia, 13.06.1954).


Vista del Rompeolas des del far, després de la seva remodelació (foto: La Vanguardia).


El perllongament de l'espigó va suposar l'enderrocament del far l'any 1968. Per la mateixa raó, el restaurant Porta Coeli va haver d'emplaçar-se en un nou local, molt més ample, en l'extrem de la nova part de l'escullera.


Far en l'extrem del Rompeolas, derruït als anys seixanta (foto: La Vanguardia).


Durant els trenta anys següents no van produir-se grans canvis en la fesomia del Rompeolas, tot i que la seva popularitat entre els barcelonins va anar minvant. La propietària del Porta Coeli, Maria Teresa Ollé, culpava de la davallada de la clientela al canvi d'hàbits socials i les segones residències (La Vanguàrdia, 19.05.2000). Això sí, la popularitat del passeig va mantenir-se entre les parelles que hi aparcaven el cotxe buscant intimitat. Com a nota personal, als anys vuitanta jo hi havia anat unes quantes vegades a passejar amb el meu pare i guardo sobretot dos records del Rompeolas: les muntanyes groc-verdoses de sofre que hi havia a l'entrada i les fileres d'utilitaris amb els vidres coberts amb tovalloles i entelats per l'activitat que s'hi desenvolupava dintre.
Las Golondrinas també van patir una baixada de popularitat. El 1994, sota el reclam "Dina i navega" va proposar-se a locals i turistes un paquet que incloïa un passeig en Golondrina des del Portal de la Pau fins el Rompeolas amb dinar inclós al Porta Coeli.
Entrats els anys noranta va prendre's la decisió que més seriosament va afectar la fesomia del lloc: la d'obrir una nova bocana del port al dic de l'est, just al punt on començava el passeig del Rompeolas. Des de mitjans dels vuitanta que es parlava del projecte, que alleugeriria el trànsit marítim al preu de tallar completament l'accés al Rompeolas des del Passeig de Borbó. El 1997 va concretar-se un pla d'obres. Segons aquest pla, s'hauria d'accedir al rompeolas des del moll de Ponent per un nou pont llevadís de més d'un quilòmetre de longitud. Aquest accés quedava a molta distància del punt d'accés original i obligava a creuar una zona portuària poc amiga dels vianants, cosa que va aixecar de seguida les crítiques dels veïns de la Barceloneta i dels pescadors de la zona. Tanmateix, les obres van tirar endavant com sol ser habitual en aquests casos. El nou pont va inaugurar-se el juny del 2000, amb amb un mirador als seus peus anomenat Porta d'Europa.


Obres de la nova bocana, que tallava l'accés al Rompeolas des de la Barceloneta (foto: La Vanguardia).


Pel que fa al Porta Coeli, el nou accés terrestre va suposar el cop definitiu a la supervivència del restaurant. Els propietaris van decidir no renovar-ne la concessió, que caducava precisament l'any 2000. Van haver-hi uns altres restaurants al Rompeolas (com el Rocamar, situat just a l'inici de l'escullera), però cap de tan famós com el Porta Coeli.


Imatge de satèl·lit del Rompeolas avui. Compareu-la amb el plànol de l'entrada anterior (l'antic accés està assenyalat en vermell; foto: Google Maps).


Avui, el Rompeolas continua sent un passeig ben agradable de recórrer a la primavera o l'estiu, tot i que el nou accés fa bastant complicat arribar-hi i, en la meva opinió, li ha fet perdre atractiu. A més, la recuperació del litoral de la ciutat arran de les Olimpíades ha suposat una competència gairebé imbatible pel Rompeolas en termes d'oferta d'oci i, sobre tot, accessibilitat. Tot plegat em fa pensar que, si les coses no canvien (i molt), aviat el Rompeolas quedarà definitivament arraconat en la nostàlgia de la majoria de barcelonins, per sempre associat a l'olor del mar, el sabor dels musclos a la marinera o l'estretor d'un Seat 124.
Per acabar, us deixo aquí la lletra de la cançó Rompeolas de Loquillo (a qui reivindico des d'aquí com un dels cronistes "no-oficials" de la Barcelona moderna):


Lunes, Martes, Miércoles,
mirando hacia el mar.
Es un buen lugar para irse a olvidar,
coches policías detrás la ciudad.
Ojalá aquella rubia me mire al pasar.

Tú chica puedes vivir
una vida de hogar,
búscate un marido con miedo a volar.
No hables de futuro,
es una ilusióncuando el rocanrol conquistó mi corazón.
No hables de futuro
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.

Jueves, Viernes, Sábado,
sentado junto al mar.
Es un buen lugar para irse a olvidar.
Dejé a mi familia junto al televisor.
En el rompeolas aún se huele el sol.

Tú chica puedes vivir
una vida de hogar,
búscate un marido con miedo a volar.
No hables de futuro,
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.
No hables de futuro
es una ilusión
cuando el rocanrol conquistó mi corazón.

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 28 de desembre del 2008.

El Rompeolas (I)

El que la majoria de barcelonins coneixem popularment com el Rompeolas (escullera en català normatiu, però per sempre Rompeolas per a molts) és el perllongament del dic de l'est, situat en l'extrem de la Barceloneta. Originalment, el primer port modern de Barcelona (dissenyat l'any 1873 per l'enginyer Mauricio Garrán) no comptava amb aquesta estructura: s'acabava just al final de la Barceloneta, al dic abans mencionat. Es va veure de seguida que un port tan obert era un problema: les aigües del mar agitat penetraven fàcilment fins les dàrsenes, posant en perill les embarcacions ancorades. Per solucionar aquest problema van redactar-se ben aviat alguns projectes per construir esculleres que protegissin les embarcacions de la fúria del mar (alguns datats de l'any 1889).
Va ser l'any 1897 quan a l'enginyer Carlos de Angulo se li va aprovar el projecte que, amb modificacions, resultaria en l'escullera que podem visitar avui en dia i a la que diem Rompeolas. Segons aquest expert, la millor solució per protegir l'interior del port era perllongar el dic de l'est amb una escullera que s'endinsés un miler de metres en el mar, paral·lelament a la costa i aproximadament a un quilòmetre d'aquesta. Després de solucionar alguns problemes legals i administratius, l'any 1904 van començar a plantar-se els primers blocs de pedra del que seria la futura escullera. El sistema escollit per fer-ho va ser molt novedós: els blocs més pesants no eren massissos, sino que eren calaixos buits (i, per tant, molt més lleugers) que es traslladaven per mar i que s'omplien de formigó in situ. La premsa va fer-se ressò d'aquest nou sistema d'enginyeria portuària. Qui hi estigui interessat, té un informe tècnic de l'època aquí. Arran d'alguns temporals destructius i alguns problemes tècnics, les obres no van enllestir-se fins els anys vint. El Rompeolas, ja acabat, va arribar als 1600 metres de longitud i s'hi va construir un petit far en l'extrem.


Construcció de la primera escullera l'any 1904 (foto: Revista de Obras Públicas).



Projecte de l'escullera de l'any 1905 (font: Revista de Obras Públicas).


A partir de llavors, l'excursió marítima al Rompeolas va convertir-se en una diversió habitual dels barcelonins (entenent-se per Rompeolas només la zona pròxima al far). L'accés era primordialment per mar, ja que el transport públic deixava el passejant a més d'un quilòmetre de l'inici del passeig (al que s'arribava travessant una zona portuària gens agradable). Diverses línies d'embarcacions menors feien el trajecte fins al Rompeolas des de la Porta de la Pau (Las golondrinas, Las sirenas o Las gaviotas). Allà se celebraven competicions esportives (per exemple, la travessada del port), concursos de pesca i s'hi anava a dinar o a sopar. A aquest respecte, no es pot parlar del Rompeolas sense fer menció al Porta Coeli, el restaurat que ocupava el seu extrem (s'havia arribat a anunciar com "El restaurant més proper a l'illa de Mallorca"). Aquest restaurant, especialitzat en musclos i sardines a la brasa, va ser durant molts anys un punt de referència de la gastronomia popular barcelonina. La seva fama va arribar fins i tot a la literatura (ara mateix en recordo dos exemples: l'un, d'una novel·la de Montalbán on Carvalho es reuneix amb una clienta en aquell restaurant; l'altre, de novel·la Somni delta d'en Valentí Puig, on el madur protagonista s'hi lliga a una joveneta mentre dinen en la terrassa). El Porta Coeli va inaugurar-se l'any 1926 en l'edifici del far, inicialment batejat com a Mar i cel. Des de l'any 1943 fins el seu tancament va estar regentat per la família Ollé.


Dos anuncis del restaurant Porta Coeli en la premsa (el de l'esquerra del 1926, el de la dreta del 1944; font: La Vanguardia).

Imatge del Rompeolas als anys quaranta (postal trobada per Internet).


El 1942 van començar-se, amb vint anys de retràs, les obres del moll adossat a l'escullera. L'any 1954 va aprovar-se la construcció d'una defensa exterior per a l'escullera (molt malmesa pels temporals) i l'eixamplament i adequació del passeig central per al pas de vianants i automòbils en tota la seva longitud. En una segona fase, es pretenia el perllongament de l'espigó 1500 metres més enllà del far. L'obra no va començar a executar-se fins al final de la dècada (el ministre d'obres públiques de llavors, el general Vigón, va fer-hi parada el 1959 just abans d'una visita a les obres de la plaça de les Glòries, per cert).


Imatge del Rompeolas a principis dels anys cinquanta (foto: La Vanguardia).

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 24 de desembre del 2008.

La Plaça de les Glòries Catalanes (i III)

Tercer projecte de reforma (1987-2003)

La nominació olímpica va sacsejar la ciutat de Barcelona com cap altre aconteixement ho havia fet en la seva història recent. Urbanísticament, moltes àrees de la ciutat van quedar irreconeixibles arran de les reformes que s'hi van dur a terme des de finals de vuitanta fins passades les olimpíades.

Sota la batuta de l'arquitecte municipal en cap, José Antonio Acebillo, la nova reforma de la plaça no modificava la filosofia essencial de les anteriors: un anell viari elevat pel trànsit ràpid i un a nivell del terra pel trànsit lent i els vianants. En aquest sentit, no era un projecte gaire diferent del de l'any 1948 (argumentaven els experts a finals dels vuitanta que soterrar el trànsit era impossible). Tota mena d'equipaments públics van idear-se per revitalitzar la plaça. “La plaza de las Glorias está llamada a convertirse en uno de los futuros nuevos centros de Barcelona”, va afirmar en Josep Lluís Mateo, llavors director de la revista Quaderns del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona (La Vanguardia, 23.03.1988). Inicialment van projectar-s'hi un parc-jardí amb equipaments esportius per a l'interior de l'anell (que també acolliria un aparcament), una font ornamental i un enorme monument d'acer per commemorar el 200 aniversari de l'establiment del meridià de Greenwich com a referència horària mundial. Preguntat sobre la ubicació del Teatre Nacional, en Ricardo Bofill va admetre que la plaça de les Glòries era un “lloc difícil” i que confiava que la remodelació de la revitalitzés la zona.
El 1991, els ramals viaris de l'antiga plaça de les glòries van ser desmuntats i els bulldozers van acabar amb el jardí, a través del qual va habilitar-se una calçada provisional mentre durava l'aixecament del nou anell. La via fèrria va acabar de soterrar-se completament. El pont en espiral de l'antiga plaça va ser indultat a instàncies del Col·legi d'Enginyers i traslladat al litoral del Poblenou. L'obertura de l'anell al trànsit va patir uns quants endarreriments fins que va tenir lloc la primavera del 1992 (com a curiositat, un dels
endarreriments el va provocar el fet que algú va adonar-se que l'anell tenia sis carrils mentre que la connexió amb la Gran Vía només en tenia cinc).
Tanmateix, l'ordenació urbanística de la plaça, passada l'eufòria del 1992, no va acabar de concretar-se. Amb una funció de regulació viària més o menys satisfactòria, els equipaments turístics i d'oci de la plaça no van arribar a construir-se. L'octubre del 1993 va començar a aixecar-se en els terrenys de l'antiga fàbrica de la Hispano-Olivetti (en un extrem de la plaça) el centre comercial Barcelona-Glòries, que, aquest sí, va tenir de seguida molt bona acceptació per part de la gent del barri (tot i que va causar les protestes dels botiguers de la zona, que veien perillar els seus negocis). De qualsevol manera, a aquestes alçades de la pel·lícula el nyap ja no tenia excusa possible: amb dos reformes a l'esquena que havien fracassat a integrar la plaça en el teixit urbà de la ciutat, era obvi que s'havia de posar la màxima cura per fer les coses bé. Doncs no va ser així, i es van repetir cegament els errors de les reformes anteriors. En aquest punt jo vaig començar a elaborar la teoria de la maledicció de la plaça (paral·lelament a una altra sobre la incompetència d'alguns dels responsables de l'urbanisme municipal).
Passat el temps, ni la proximitat del Teatre Nacional, l'Auditori i el centre comercial van evitar que la plaça de les Glòries continués sent un lloc inhòspit, evitat pel ciutadà i absolutament desert a les nits. Ni els edificis de vivendes, ni els equipaments ni els serveis van brollar en els voltants de la plaça com esperaven els arquitectes municipals (especialment en la seva zona sud, que encara era ocupada per solars i antigues fàbriques). Alguns dels solars al voltant de la plaça van utilitzar-se durant un temps per a la venda il·legal de cotxes. L'aparcament públic situat en l'interior de l'anell elevat (el “tambor” o el “tortell”), que havia de tenir un efecte “dissuasori” (és a dir, es pretenia que els conductors que arribessin a la ciutat deixessin els vehicles en aquell aparcament per acostar-se al centre en transport públic) no el va tenir. Malgrat oferir tota mena de facilitats, l'ocupació d'aquest aparcament va ser mínima ja des del principi. Les causes no van ser no només la reticència ciutadana a aquest model novedós d'aparcament (que no sol funcionar si se sitúa tan a prop del destí final dels conductors), sinó també que el seu efecte dissuasori venia per una altra banda: la de la sensació d'inseguretat que transmetia la plaça, que no animava a deixar-hi el vehicle ni anar a recollir-lo quan ja s'havia fet fosc. Pocs anys després van inagurar-se a prop del Teatre Nacional uns jardins batejats com “El bosquet dels Encants”, que ràpidament va convertir-se en l'extensió més marginal del mercat dels Encants.
Per què aquest nou fracàs? Arribats a aquest punt de la història afegiré alguna visió personal als aconteixements. És cert que el desenvolupament urbà de la plaça va coincidir amb la crisi econòmica de principis dels noranta, però això no excusa alguns errors de base. El jardí que havia d'anar a l'interior de la plaça simbolitza, per a mi, la manca de voluntat de fer les coses bé. De veritat creien els tècnics municipals que la gent disfrutaria passejant per un parc enclavat a l'interior d'un cilindre de formigó? Amb els trànsit corrent a tota velocitat al voltant? Un lloc tan amagat va convertir-se ràpidament en refugi de venedors ambulants, vàndals i tota mena de personatges poc recomanables, fins l'extrem que l'Ajuntament va decidir clausurar-lo poc després i deixar que s'anés degradant.



Aspecte de la plaça de les Glòries l'any 2008 (foto: La Vanguardia).


A principis dels 2000 va proposar-se un tímid projecte de millora basat en la construcció d'un edifici singular en forma de grapadora gegant (el Museu del Disseny), un llac artificial i en el desmantellament parcial del tambor, de manera que l'anell elevat quedés sostingut només pels seus pilars. S'esperava que així el conjunt tindria menys aspecte de muralla. Una altra idea que va tenir ressó en els mitjans va ser el trasllat dels Encants al jardí de l'interior del tambor. Aquests projectes van quedar en no-res. Els que sí van tirar endavant va ser la rehabilitació de l'antiga fàbrica de La Farinera i, un anys després, la construcció de la torre Agbar, dissenyada per Jean Nouvel.
Finalment, el 2003 l'Ajuntament va mostrar-se disposat a reformar la plaça íntegrament, enderrocant tot el que s'havia construït. No sorprèn que la idea fos molt ben rebuda per les associacions de veïns de la zona. Un responsable d'urbanisme va qualificar l'obra ja condemnada com a “una solución técnica plenamente satisfactoria teniendo en cuenta los condicionantes de aquel momento” (La Vanguardia, 22.10.2003).

Quart projecte de reforma (2003-)
La que serà la quarta reencarnació en seixanta anys de la plaça de les Glòries va començar a executar-se el 2008, tot i que es venia discutint d'un lustre ençà. Segons el pla que hi ha sobre la taula, els Encants es traslladaran a l'interior d'un edifici en un extrem de la plaça. També s'aixecaran el Centre de Disseny i l'edifici Ona. Més tard vindran edificis d'habitatges i equipaments. Finalment, el projecte preveu l'enderroc de l'anell elevat el 2013 i la construcció en el seu solar d'un enorme parc de 105.000 metres quadrats. El trànsit circularà per túnels sota la plaça (solució qualificada com a “impossible” uns anys abans). Els autos compartiran subsòl amb un intercanviador que unirà els metro, el tramvia, els trens de la RENFE i una projectada nova línia dels Ferrocarrils de la Generalitat. Aquí teniu una reproducció digital de com quedarà la plaça:


Aspecte previst per a la plaça l'any 2014 (foto: La Vanguardia).

La veurem realment així algun dia? Tant de bo, però la maledicció que plana sobre la plaça sembla que continua fent efecte: per començar, coincidint amb l'inici de les obres s'espera l'impacte d'una forta crisi econòmica (especialment en el camp de la construcció), un escenari probablement pitjor al que va erosionar el projecte postolímpic per a la plaça. I, tot i suposant que els plans tiressin endavant sense retalls, caldria veure el model de plaça que es faria. Sóc molt caut en aquest sentit. Serà una plaça dura a l'estil de la de Lesseps? O una plaça de terra com el parc central del Poblenou? Serà una plaça oberta o estarà envoltada d'una tàpia de ciment com en aquest últim? I quin serà el seu entorn? La construcció d'edificis de disseny a dojo podria acabar convertint els voltants de la plaça en una mena de zona de negocis mancada de vida ciutadana i desolada fora de l'horari comercial (una mica com passa en els voltants del centre comercial Glòries). El que fa que una àrea recent urbanitzada sigui absorbida i integrada en la ciutat és la presència equilibrada d'habitatges, equipaments, serveis i negocis. I aquests quatre factors s'influeixen mútuament, perquè si no hi ha habitatges, no hi haurà comerços ni serveis, ni vida al jardí central de la plaça. I, si no hi ha serveis, la gent no voldrà anar-hi a viure, ni s'aixecaran pisos que no es vendrien (en aquest sentit, no estic segur si la proximitat del centre comercial no perjudicarà la iniciativa dels petits comerciants). La desconfiança de veïns, empresaris i constructors, combinada amb la crisi, podria acabar amb una plaça tant inhòspita com les seves encarnacions anteriors. Tant de bo no veiem enderrocar la nova plaça de les Glòries d'aquí a quinze anys!


NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.

La Plaça de les Glòries Catalanes (II)

Segon projecte de reforma (1966-1987)
Cinc anys després de la seva inauguració, va decidir-se enderrocar aquella obra inacabada que ja no podia donar més de sí per canalitzar el trànsit. Tanmateix, els conductors no van patir en soledat la mala planificació i execució de l'obra: cal fer esment de la pèssima construcció dels passos subterranis amb què els vianants havien de creuar les vies del tren, que s'anegaven amb freqüència i obligaven la gent a travessar les vies saltant per sobre dels rails o a fer una volta llarguíssima per arribar, per exemple, al metro. I la promesa urbanització i l'ajardinament de la plaça era encara un somni força improbable. El nyap no tenia excusa possible i la mateixa premsa de l'època va criticar-lo (molt mesuradament, és clar). De tota manera, és interessant llegir com es va recórrer al sentiment d'inferioritat i de retràs tecnològic tan propi d'aquells temps per justificar l'injustificable: "En otras ciudades del extranjero, mucho más avanzadas que nosotros en materia de obras públicas, también se han derribado trabajos similares al de la plaza de las Glorias Catalanas" (La Vanguardia 05.01.1966). O sigui, que no passava res per aixecar i, tot seguit, tirar al terra una inversió de vint-i-cinc milions de pessetes de l'època. A Europa també ho feien i a Europa eren molt més llestos que nosaltres. Però no havíem quedat que aquesta obra havia meravellat els urbanistes estrangers tan sols uns anys abans?
Dels vint-i-un projectes presentats, l'escollit per a la "nova" plaça de les Glòries era molt ambiciós (mireu el següent esquema).

Projecte de l'any 1966 per a la reforma de la plaça de les Glòries. En aquest projecte, la Diagonal es perllonga cap al mar (dibuix: La Vanguardia).

Aquest projecte va coincidir en el temps amb l'anomenat Pla de la Ribera, que pretenia revitalitzar la façana marítima de la ciutat des del port fins el Besòs (dos dels joves gestors del projecte eren Narcís Serra i Miquel Roca, per cert). Com a efecte secundari d'aquesta l'obertura de Barcelona al mar, s'esperava que el centre de la ciutat es desplaçaria cap a la plaça de les Glòries. Com que la reforma de la plaça també volia fer-se coincidir amb la transformació de la Gran Via (llavors rebatejada com avinguda de José Antonio) en una autopista cap al Maresme, els treballs no van iniciar-se fins l'abril de 1972. Això sí, van acabar-se en el tems rècord de 75 dies. Podeu observar una foto de la nova plaça l'any 1973 i comprovar les diferències entre l'escalèxtric que s'havia projectat i l'obra definitiva:

La plaça de les Glòries l'any 1973 (foto:La Vanguardia).

Aquesta plaça de les Glòries era travessada per dos ramals viaris elevats i un pont metàl·lic pels vianants (que va guanyar un premi europeu de disseny l'any 1975). Un jardí de sis hectàrees va construir-se en un dels costats de la plaça poc després, amb un riu artificial i un parc infantil. Aquest jardí va tenir prou bona acceptació per part dels veïns del barri, tot i que la proximitat de l'escalèxtric i la presència habitual de venedors ambulants l'enlletgien.

La plaça de les Glòries l'any 1983 (foto:La Vanguardia).

De qualsevol manera, i similarment amb la reforma anterior, aquesta nova ordenació de la plaça tan sols tenia com a objectiu fluidificar el trànsit. Difícil de crear a peu, bona part de la plaça continuava sent una terra de ningú sense cap continuïtat urbanística amb les zones del voltant, que contribuïa a separar més que a unir. Les vies del tren continuaven sent un obstacle de primer ordre per a una nova generació de vianants. El Pla de la Ribera mai va tirar endavant, i el centre de la ciutat no es va moure ni un metre cap a la dreta de l'Eixample. A finals del vuitanta, semblava que la plaça havia arribat de nou al seu límit de gestió dels trànsit. Mancada de qualsevol atractiu pel ciutadà, l'obra va quedar sentenciada quan el 1986 en Samarach va pronunciar aquell “Barcelona” que va situar la ciutat en el punt de mira del món.

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.

La Plaça de les Glòries Catalanes (I)

Fa uns mesos vaig llegir en un diari les declaracions d'un urbanista que qualificava la Plaça de les Glòries Catalanes com a un lloc "urbanísticament desgraciat". No vaig poder estar-hi més d'acord. Amb els anys, la Plaça de les Glòries ha esdevingut un dels símbols del nyap arquitectònic i la mala gestió urbanística, que l'han transformat en un espai perpetuament aïllat de la vida de la ciutat. Tres reformes fracassades durant la segona meitat del segle XX i una quarta actualment en marxa ho testimonïen (per no parlar de tots els projectes que mai van sortir dels despatxos). Si cregués en el paranormal, pensaria que la Plaça de les Glòries arrossega alguna mena de maledicció que la condemna a la grisor i la deixadesa malgrat trobar-se a pocs metres de la Diagonal i l'Eixample. Per aquests motius, i perquè vaig viure-hi a prop durant molts anys, he trobat que seria interessant fer una petita biografia d'aquest lloc tan particular. No he pretès fer-ne una tesi doctoral ni un article d'investigació: tan sols vull oferir quatre dades sobre les etapes més importants de la vida de la plaça (l'hemeroteca on-line de La Vanguardia ha estat un ajut extraordinari en aquesta tasca). Com que el resultat ha estat un text una mica extens, el dividiré en tres entrades. Potser (bé, segurament) hi hagi error o omissions, que seran corregits bon punt me'ls comuniqueu. També, si algú té alguna dada extra o alguna fotografia que consideri interessant, estaré encantat que me la faci arribar.

La plaça extrarradial (1859 - 1948)
En un principi, la Plaça de les Glòries ho tenia tot per acabar sent un lloc important de la ciutat. Així ho va preveure Cerdà en el seu famós pla del 1859. Emplaçada en la confluència de les tres avingudes principals de la ciutat: la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal (que es perllongaria de manera natural fins el mar), la plaça de les Glòries havia de convertir-se en el centre de la nova Barcelona racionalitzada.
Tanmateix, les coses no van anar ben bé com Cerdà havia projectat. El seu Eixample no va absorbir Ciutat Vella ni va estendre's cap a la dreta, engolint així la plaça. Ben al contrari, a principis del segle XX la plaça de les Glòries no era ni tan sols una plaça: era un immens descampat en l'extrarradi de la ciutat, creuat per les vies del tren i totalment negligit per les autoritats municipals. De fet, la plaça de les Glòries va inaugurar-se com a tal el dimarts 13 de maig del 1919, dins d'un pla per sanejar i urbanitzar els barris extrems de la ciutat. Urbanísticament parlant, la plaça era llavors percebuda com una mena de barrera entre l'Eixample i els suburbis de la ciutat. Aquest rol de "terra de ningú" quedava reforçat per diversos motius: les deficiències del transport públic, la inexistència d'un sanejament adequat (el clavegueram no va arribar a aquella zona de la ciutat fins el 1928) i, sobre tot, la mencionada presència de les les vies del tren. Combois (tant de passatgers com de mercaderies, de les línies del nord i de Saragossa-Madrid) creuaven amb molta freqüència la plaça i s'havien de superar mitjançant perillosos passos a nivell. Em pregunto si no va ser algun ciutadà atropellat qui va llençar sobre el lloc, puny enlaire, una maledicció que encara dura. En aquest espai tan poc esplendorós no mancava ni tan sols la prostitució. Com diu un veí de l'època: "Varias infelices mujeres se sitúan en dicha plaza y junto a la línea férrea, ofreciendo espectáculos que a toda costa la moral impone evitar" (La Vanguardia, 18.11.1925). Persontages ombrívols freqüentaven la plaça, on es produïen sovint arrestos. Com veieu, la degradació i la marginalitat han acompanyat sempre aquest indret, ara tan central, de Barcelona.
L'Exposició Universal del 1929 semblava que donaria un impuls a la urbanització de la plaça. De fet, van examinar-se'n els terrenys amb la idea d'ubicar-hi els pavellons dedicats a l'Exposició d'Indústries Elèctriques. Lamentablement, els problemes que suposaven les línies de ferrocarril no van poder resoldre's i aquests pavellons van ser instal·lats a Montjuïc.
Una decisió municipal que va contribuir a perjudicar més la imatge de la zona va ser l'emplaçament de la Fira Bellcaire (els Encants Vells) en els seus voltants l'any 1928. Van haver-hi crítiques dels que consideraven que un mercat d'aquelles característiques ("antiestètic", "repulsiu", "lloc de misèria", segons cartes als diaris de l'època) provocaria una degradació encara major de la zona a tots els nivells, a més de perjudicar el desenvolupament de les barriades limítrofs. No va trigar a associar-se a la presència del mercat l'apareició de rates, que s'escolaven als dipòsits de farina de la companyia ferroviària.
Arribats els anys trenta, el densificament urbà de la zona va forçar algunes iniciatives municipals. Per exemple, es va perllongar el recorregut dels tramvies de les línies 7 i 56 fins la plaça. Finalment, el 1935 va aprovar-se un ambiciós pla per suprimir les vies de tren i urbanitzar completament l'entorn fins els barris de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Aquest pla havia de convertir la plaça en "el centre urbà més important d'Europa" (La Vanguardia, 16.04.1935).

La plaça de les Glòries als anys trenta (foto: fons Beret-Claret, Arxiu Nacional de Catalunya; proporcionada per Enric J. S.)

Evidentment, la guerra civil va congelar el desenvolupament de qualsevol projecte. Igualment, durant els severs anys de la postguerra, les noves autoritats franquistes tampoc van tenir com a prioritat la plaça de les Glòries, que entrats els anys quaranta feia si fa no fa la mateixa fila que a principis de segle. Tanmateix, alguna cosa succeïa (i de pressa) al voltant de la plaça: les potents onades migratòries de la postguerra havien multiplicat la població dels barris perifèrics de la ciutat. La plaça es trobava al bell mig d'una zona cada cop més populosa.

Primer projecte de reforma (1948-1966)
Les autoritats franquistes no podien ignorar gaire més l'obstacle creixent que significava una plaça en aquelles condicions enmig d'una zona de la ciutat en expansió. El perllongament del metro (llavors anomenat el "Metropolitano Transversal") fins l'estació de Clot el 1951 (amb una estació a la plaça) va aguditzar la necessitat d'urbanitzar-la: els accessos a l'estació suposaven creuar vies de tren i uns descampats no només foscos, sinó directament intransitables quan plovia.

Dues imatges de la plaça de les Glòries als anys cinquanta (foto de l'esquerra: La Vanguardia; foto de la dreta: Barcelona en la historia).

A finals dels anys quaranta va soterrar-se el tram de via fèrria que pujava per la Meridiana, eliminant així un dels obstacles que caracteritzaven la plaça. El 1953 va aprovar-se l'anteprojecte del "Presupuesto extraordinario de modernización y extensión de Barcelona", que contemplava explícitament la reforma de la plaça entre d'altres accions. Quina idea tenien pensada els urbanistes de l'època? El pla, centrat sobre tot en la regulació del trànsit, consistia en l'aixecament un anell viari elevat amb tres rampes que permetrien la connexió ràpida entre les tres grans avingudes, més una via a ran de terra per a la circulació lenta i el pas dels vianants. Com a complement, s'ajardinaria i s'enllumenaria la zona. Dins l'anell va projectar-se un parc infantil i un monument a la batalla de Lepant. Aquell mateix any van començar a enderrocar-se les barraques que hi havia als voltants. Dos anys després, amb les obres encara per començar, l'alcalde Porcioles afirmava que la nova plaça de les Glòries es convertirà "urbanísticament parlant, en una de les millors del món" (La Vanguardia, 22.11.1958).

Esquema del projecte per a la reforma de la plaça de les Glòries de l'any 1953 (dibuix: La Vanguardia).

Finalment, l'u de setembre del 1960 les màquines van començar a remoure els terrenys per instal·lar-hi els primers fonaments. Just quatre mesos més tard, els diaris anunciaven amb lletres grans la inauguració de l'anell per part de les autoritats. Aquesta celeritat en erigir una obra pública de tal magnitud podria fer pensar que les institucions van abocar-se de ple en la causa de revitalitzar les Glòries. La realitat era una altra: el que es va inagurar aquell gener de 1961 va ser una obra de mínims, tot just mig anell enmig d'un descampat. Si mireu la fotografia següent, publicada en La Vanguardia dos anys més tard (el 1963), veureu que la plaça mostrava un aspecte desolador malgrat que les obres no van arribar a aturar-se mai. I això que, segons la premsa, l'obra era objecte del reconeixement dels urbanistes estrangers que la visitaven.

Plaça de les Glòries el 1963 (foto: La Vanguardia).

NOTA: aquesta entrada va ser originalment publicada al meu altre blog el 4 de desembre del 2008.

Benvinguda

Durant els mesos d'ençà que vaig obrir el meu altre blog Els Millors Dies, algunes de les entrades que més satisfaccions m'han donat (tant a l'hora de fer-les com per la seva acceptació) han estat les dedicades a la història de Barcelona. Tanmateix, de mica en mica m'he adonat que aquelles entrades, per molt interessants que siguin, no acabaven d'encaixar en la temàtica d'un blog fonamentalment d'opinió. Per això he decidit crear Document Barcelona, un blog que dedicaré exclusivament a continguts relacionats amb la història de la ciutat. La meva idea és centrar-me en el període que va de mitjans del segle XIX (quan van caure les muralles) fins el present. De moment, i com a arrencada, hi he traslladat les entrades històriques d'Els Millors Dies. Espero que us agradi!