Les barraques de Montjuïc (i II)

Després de la Guerra Civil, les onades migratòries van disparar la població de Montjuïc fins a transformar la muntanya en una autèntic suburbi marginal. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat. Aquest fet, unit a la mala fe d'alguns propietaris, va provocar molts conflictes legals entre els barraquistes i les autoritats públiques arran de la propietat dels terrenys on s'aixecaven les barraques.

Cap a mitjans dels anys cinquanta, el problema del barraquisme havia agafat ja unes dimensions preocupants. El 1957, amb motiu de l'anomenada “Semana del suburbio”, les autoritats van decidir fer un cens de les barraques de Montjuïc. El resultat va ser de 6090 barraques, on vivien gairebé 30000 persones. Llavors ja hi havia uns barris establerts de contorns més o menys delimitats: sobre la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i Las Banderas. El més conegut era probablement Can Valero, que va desenvolupar-se sobre tot a partir dels anys quaranta i que s'estenia (junt amb el nucli conegut com els Tres Pins) des de la part posterior de l'Estadi fins el castell (el seu nom provenia del berenador que hi havia just darrere l’Estadi). També hi havia barraquistes instal·lats en antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts. L'any 1957, un jove Oriol Bohigas va publicar en la revista Solidaridad Nacional un article titulat Elogio de la barraca on demanava que s'oferís als barraquistes una alternativa a les barraques que no passés per els blocs de pisos aixecats a corre-cuita i sense cap mirament (que van donar lloc al cèlebre barraquisme vertical i les ciutats-dormitori). També feia un elogi de la funció social de les barraques que, vistes les situacions de degradació social que acollien, resultava una mica sorprenent. Bohigas deia (referint-se a les barraques): "No las destruyamos, por favor, si no es para superarlas". La majoria dels homes dels barris barraquistes de Montjuïc treballaven en la construcció, la indústria o el port, tot i que l'element criminal no hi era absent. Recorda en Josep Maria Huertas que, l'any 1946, l'escultor Josep Dunyac va publicar una carta al setmanari Destino denunciant la desaparició d'una escultura seva de bronze instal·lada al parc Laribal (La Vanguardia 19.5.04).

El castell de Montjuïc envoltat de barraques als anys cinquanta (foto: fons TAF, Arxiu Nacional de Catalunya; trobada a través de Fotos de Barcelona).

Es podria dir que el darrer gran acte a Montjuïc fins els Jocs Olímpics van ser els Jocs Mediterranis del 1955. Dos anys després de la seva celebració, el número de barraquistes superava ja els 50000. Com es pot deduir d'aquestes xifres, la densitat de població en alguns nuclis barraquistes era molt gran. Les barraques podien allotjar a una família sencera en 25 metres quadrats. No cal dir que les condicions de vida d'aquestes persones no havia canviat pràcticament des de principis de segle. Mancava la llum elèctrica (tot i que alguns grups de barraques l'aconseguien a base d'empalmar cables il·legalment), no hi havia aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l'any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de trenta mil persones) ni connexió amb el clavegueram. Mesclades amb les barraques també havien aparegut les anomenades cases d'autoconstrucció, que tenien unes condicions d'habitabilitat una mica millors però igualment sota mínims. Un altre problema de la zona era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat: la parada d'autobús més propera (o la parada del funicular) podia ben bé estar a mitja hora o tres quarts caminant per camins moltes vegades sense asfaltar.

Totalment negligida per les autoritats, la muntanya de Montjuïc va convertir-se ràpidament en un apèndix vergonyós de la ciutat de Barcelona, al qual els barris limítrofs giraven l'esquena. Els barris de la muntanya van veure com el seu nom es vinculava a la degradació social i la inseguretat. L'enorme esforç econòmic i logístic que hagués suposat posar remei a aquella situació (i el fet que es tractava d'un problema era ben amagat de la vista de la ciutadania) van decidir els successius ajuntaments a mirar cap a una altra banda. L'única institució que va actuar-hi va ser l'Església. Per exemple, a Can Valero va construir-se una escola i un dispensari gràcies a les gestions del pare José Miguel i la bona voluntat del constructor Miró Trepat. L'Ajuntament va contribuir a agreujar la situació el 1964 quan va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Allà van romandre molts fins l'any 1968, junt amb famílies que ocupaven altres instal·lacions com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica.

Com a problema afegit a les condicions de vida dels barraquistes hi havia l'activitat en les pedreres, que va durar fins els anys seixanta i va causar més d'un accident. Un cop tancades, les pedreres es van fer servir com a abocadors de les escombraries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, omplint-la d'una pudor terrible i generant un risc pels seus residents: l'aigua de la pluja s'acumulava en l'interior dels abocadors i provocava freqüents riades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa trencaria el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés la barriada de Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'alcalde Porcioles va comprometre's a prohibir l'ús de Montjuïc com a abocador aquell mateix any.

No va ser fins la dècada dels seixanta que es van començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona en habitatges més dignes. La causa d'aquestes mesures no era tant la caritat municipal com els interessos urbanístics (e. g. l'aixecament dels estudis de TVE de Miramar i del parc d'atraccions Maricel Park). Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina i el grup La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incompletes, cosa que va propiciar l'aparició dels primers moviments reivindicatius organitzats entre els barraquistes. La desbarraquització de la muntanya va durar fins l'any 1972 i no va ser, ni de bon tros, completa.

Proximitats de la barriada Can Valero l'any 1967 (foto d'autor desconegut, trobada a través d'Antiquari).

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. Tot i ser una línia servida per un sol autobús, va tenir un èxit espectacular. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebrarien carreres de Formula 1.

Fragment d'una pel·lícula de l'any 1974 on apareix la zona de l'estadi. La fila de gent que puja la carretera de l'estadi per la dreta són probablement habitants de Can Valero (vídeo trobat a través de Tot Barcelona).

Amb l'arribada de la democràcia, la situació en la muntanya no va passar d'una lenta transformació cap a la normalitat, amb l'aixecament o reconversió de diverses infraestructures (com el Mercat de Les Flors o el nou Pavelló Mies van der Rohe). El Teatre Grec, desconegut per a la majoria dels barcelonins durant l'època franquista, va ser recuperat arran de la transició. Es podria dir que l'única instal·lació de Montjuïc que va anar rutllant va ser el Poble Espanyol, que mai va deixar de tenir una certa acceptació entre el públic local i va veure's beneficiat per l'empenta turística dels anys seixanta. L'Estadi presentava llavors un aspecte desolador. Tan lamentable era el seu estat que ja l'Ajuntament franquista havia sospesat la possibilitat d'enderrocar-lo. No obstant, la decisió que Barcelona presentés candidatura com a seu olímpica va acabar salvant la infraestructura, ja que remodelar l'estadi va veure's com l'alternativa més econòmica de tenir un recinte apte per a les proves olímpiques. L'any 1983, un equip d'arquitectes va dissenyar un projecte per al nou estadi. En una repetició dels problemes ja trobats seixanta anys abans, les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara aguantaven en la muntanya. L'any 1983 va provar-se d'allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri del Besòs però el projecte no va reeixir per la oposició veïnal. L'any 1987 encara quedaven gairebé 400 barraques al barri de Can Valero. Amb el seu enderroc, l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona.

Tanmateix, el barraquisme mai no ha acabat de desaparèixer en la muntanya després dels Jocs. L'onada d'immigrants estrangers iniciada als anys noranta ha significat la reaparició de petits nuclis barraquistes, els habitants dels quals veuen en l'aïllament de la muntanya un lloc per estar-s'hi lluny de les autoritats i la curiositat pública. Tot i no representar un problema tan greu com cinquanta anys enrere, el seu creixement ja ha obligat l'Ajuntament a ordenar desallotjaments periòdics.

Per acabar, només recordar que el juliol del 2008 va inaugurar-se al Museu d'Història de la Ciutat l'exposició Barraques. La Ciutat Informal, que repassava el fenomen barraquista a Barcelona durant el segle XX. També m'agradaria deixar aquí el link a un reportatge de TVC on diverses persones que van viure en barris barraquistes expliquen la seva experiència.

Les barraques de Montjuïc (I)

Deuen ser incomptables els edificis de Barcelona que han estat construïts amb pedra de les entranyes de Montjuïc (o Montjuich, com va escriure's durant molt de temps). Ja des del temps dels romans, Montjuïc era la gran pedrera que proveïa de matèria primera les edificacions de la ciutat. En la dècada del 1880, l'activitat de les pedreres va arribar al seu màxim: donada la gran necessitat de pedra que requeria la construcció de l'Eixample, les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions en la muntanya.

Vista de Montjuïc l'any 1905 (foto: Fotos de Barcelona).

Aquí trobem l'origen del primer barraquisme de Montjuïc. Les pedreres donaven feina a molta gent, normalment immigrants vinguts de pagès. Aquestes famílies acostumaven a aixecar barraques a prop del seu lloc de treball, estalviant-se així llargues distàncies i el preu d'un lloguer. Les primeres barraques de Montjuïc van aparèixer, doncs, al voltant de les pedreres. L'any 1914 hi havia 5000 barraques, estructurades en laberíntics carrers sense nom. Cal tenir en compte que, en aquell temps, bona part de la muntanya estava asilvestrada i pràcticament incomunicada de la resta de la ciutat. Aquest fet va propiciar la marginalització dels col·lectius que s'hi instal·laven, a més de facilitar la presència d'activitat delictiva. Conscients de l'aïllament de la muntanya, les autoritats van aprofitar per aixecar-hi un campament sanitari durant la famosa epidèmia de “grip espanyola” del 1918 (un ús similar se n'havia fet el 1821, durant una epidèmia de febre groga). I, encara que no sigui el tema d'aquesta entrada, no podem ignorar l'ús de la muntanya com a centre de detenció i lloc on s'afusellava els condemnats a mort.

Muntanya de Montjuïc durant la primera dècada del segle XX (foto: Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

Casa a Montjuïc l'any 1911 (foto: fons Josep Salvany de la Biblioteca de Catalunya, trobada a través d'Antiquari).

Els anys previs a l'Exposició Internacional del 1929 van significar la primera gran reordenació urbanística de la muntanya (i la més gran fins als Jocs del 92, més de seixanta anys després). Fins llavors, les intervencions urbanístiques en la muntanya havien estat escasses degut a la seva complicada orografia, l'activitat minera i, sobre tot, als interessos divergents entre l'Ajuntament, els propietaris particulars i els militars. En la dècada del 1910 la muntanya va ajardinar-se seguint un disseny de Jean-Claude-Nicolás Forestier (afamat dissenyador de Bois de Boulogne parisenc), que va idear un paisatge mediterrani i acollidor. D'aquella intervenció ens queden el parc Laribal, el conjunt de Miramar, la Font del Gat i el Teatre Grec (aquest darrer, construït en l'espai deixat per una pedrera). Desprès van començar a aixecar-s'hi els pabellons que acollirien les exposicions, l'Estadi i la Font Màgica. Durant aquells anys també van entrar el funcionament el far de Montjuïc i el funicular. Naturalment, l'Exposició va demanar molta mà d'obra, part de la qual va acabant instal·lant-se en distints nuclis barraquistes de la muntanya. Alguns d'aquests nuclis van acabar consolidant-se fins a convertir-se en autèntics barris, com la Cadena, la Magòria o el Polvorí. A punt d'inagurar-se l'Exposició, Montjuïc ja s'havia convertit en la zona amb més densitat de barraques de Barcelona. Com que l'espectacle de la pobresa podia enlletgir els actes que hi havia programats, les autoritats municipals van encarregar-se d'enderrocar els campaments barraquistes més propers a les zones de visitants, reallotjant els seus propietaris en altres zones de la ciutat (com les Casas Baratas del Bon Pastor). Els nuclis barraquistes més allunyats dels terrenys de l'Exposició van quedar-ne separats per una llarguíssima tàpia que feia el fet de muralla.

Barraques de La Magòria als anys vint (foto: Arxiu Nacional de Catalunya, fons Brangulí).

Esquilant una vaca a Montjuïc l'any 1922 (foto: fons Josep Salvany de la Biblioteca de Catalunya).

De tota manera, i malgrat la presència cada cop més visible de les barraques, fins a l'inici de la Guerra Civil Montjuïc no va tenir la imatge de degradació amb què s'associaria dècades després. Llavors, Montjuïc era encara per a molts barcelonins la muntanya de "la caseta i l'hortet": un lloc on anar a pasar el diumenge en família. Hi havia berenadors i restauants populars com Can Valero i Las Banderas. (Això sí, la muralla aixecada als anys vint continuava representant la frontera entre la part "maca" i la part "lletja" de la muntanya). Josep María Huertas cita articles periodístics del primer quart del segle XX que parlen de la bellesa de la muntanya i de les extensions de conreus s'hi veien. L'activitat agrícola va continuar en la muntanya fins a la Guerra Civil, tot i que molt reduïda i amb produccions destinades al consum propi. Als anys trenta van inaugurar-se el parc d'atraccions Maricel i el telefèric.

Abans de l'Eixample

Camino sovint per l'Eixample alçant la vista per contemplar els edificis aixecats en pedra, que veuen passar les dècades com si res; camino per la sòlida regularitat de carrers, on sembla arrelada la prosperitat de la ciutat des del seu origen, i em sembla impossible que fa cent cinquanta anys allà no hi hagués absolutament res edificat. Em sorprèn que hi hagués un temps en què per als barcelonins era d'allò més normal que la ciutat acabés una mica més avall de per on ara passa la Gran Via; i que més enllà hi només hagués un no-res de camps de conreu, masies disperses i camins polsegosos. Per això m'ha encantat trobar aquest gravat d'en Lluís Rigalt dibuixat cap a l'any 1870, que representa una casa pairal del pla que s'estenia de Barcelona a la vila de Gràcia. L'edifici que es veu al fons és el de la Universitat (erigit el 1863). Per la perspectiva diria que aquesta masia devia estar més o menys en el que ara és Rambla de Catalunya cantonada Diputació. El contrast entre la tranquilitat que es respira en el gravat i l'agitació de trobar-se 140 anys desprès al centre de Barcelona (sense haver-se mogut del lloc) és impressionant.