Deuen ser incomptables els edificis de Barcelona que han estat construïts amb pedra de les entranyes de Montjuïc (o Montjuich, com va escriure's durant molt de temps). Ja des del temps dels romans, Montjuïc era la gran pedrera que proveïa de matèria primera les edificacions de la ciutat. En la dècada del 1880, l'activitat de les pedreres va arribar al seu màxim: donada la gran necessitat de pedra que requeria la construcció de l'Eixample, les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions en la muntanya.
Aquí trobem l'origen del primer barraquisme de Montjuïc. Les pedreres donaven feina a molta gent, normalment immigrants vinguts de pagès. Aquestes famílies acostumaven a aixecar barraques a prop del seu lloc de treball, estalviant-se així llargues distàncies i el preu d'un lloguer. Les primeres barraques de Montjuïc van aparèixer, doncs, al voltant de les pedreres. L'any 1914 hi havia 5000 barraques, estructurades en laberíntics carrers sense nom. Cal tenir en compte que, en aquell temps, bona part de la muntanya estava asilvestrada i pràcticament incomunicada de la resta de la ciutat. Aquest fet va propiciar la marginalització dels col·lectius que s'hi instal·laven, a més de facilitar la presència d'activitat delictiva. Conscients de l'aïllament de la muntanya, les autoritats van aprofitar per aixecar-hi un campament sanitari durant la famosa epidèmia de “grip espanyola” del 1918 (un ús similar se n'havia fet el 1821, durant una epidèmia de febre groga). I, encara que no sigui el tema d'aquesta entrada, no podem ignorar l'ús de la muntanya com a centre de detenció i lloc on s'afusellava els condemnats a mort.
Muntanya de Montjuïc durant la primera dècada del segle XX (foto: Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).
Casa a Montjuïc l'any 1911 (foto: fons Josep Salvany de la Biblioteca de Catalunya, trobada a través d'Antiquari).
Els anys previs a l'Exposició Internacional del 1929 van significar la primera gran reordenació urbanística de la muntanya (i la més gran fins als Jocs del 92, més de seixanta anys després). Fins llavors, les intervencions urbanístiques en la muntanya havien estat escasses degut a la seva complicada orografia, l'activitat minera i, sobre tot, als interessos divergents entre l'Ajuntament, els propietaris particulars i els militars. En la dècada del 1910 la muntanya va ajardinar-se seguint un disseny de Jean-Claude-Nicolás Forestier (afamat dissenyador de Bois de Boulogne parisenc), que va idear un paisatge mediterrani i acollidor. D'aquella intervenció ens queden el parc Laribal, el conjunt de Miramar, la Font del Gat i el Teatre Grec (aquest darrer, construït en l'espai deixat per una pedrera). Desprès van començar a aixecar-s'hi els pabellons que acollirien les exposicions, l'Estadi i la Font Màgica. Durant aquells anys també van entrar el funcionament el far de Montjuïc i el funicular. Naturalment, l'Exposició va demanar molta mà d'obra, part de la qual va acabant instal·lant-se en distints nuclis barraquistes de la muntanya. Alguns d'aquests nuclis van acabar consolidant-se fins a convertir-se en autèntics barris, com la Cadena, la Magòria o el Polvorí. A punt d'inagurar-se l'Exposició, Montjuïc ja s'havia convertit en la zona amb més densitat de barraques de Barcelona. Com que l'espectacle de la pobresa podia enlletgir els actes que hi havia programats, les autoritats municipals van encarregar-se d'enderrocar els campaments barraquistes més propers a les zones de visitants, reallotjant els seus propietaris en altres zones de la ciutat (com les Casas Baratas del Bon Pastor). Els nuclis barraquistes més allunyats dels terrenys de l'Exposició van quedar-ne separats per una llarguíssima tàpia que feia el fet de muralla.
Esquilant una vaca a Montjuïc l'any 1922 (foto: fons Josep Salvany de la Biblioteca de Catalunya).
De tota manera, i malgrat la presència cada cop més visible de les barraques, fins a l'inici de la Guerra Civil Montjuïc no va tenir la imatge de degradació amb què s'associaria dècades després. Llavors, Montjuïc era encara per a molts barcelonins la muntanya de "la caseta i l'hortet": un lloc on anar a pasar el diumenge en família. Hi havia berenadors i restauants populars com Can Valero i Las Banderas. (Això sí, la muralla aixecada als anys vint continuava representant la frontera entre la part "maca" i la part "lletja" de la muntanya). Josep María Huertas cita articles periodístics del primer quart del segle XX que parlen de la bellesa de la muntanya i de les extensions de conreus s'hi veien. L'activitat agrícola va continuar en la muntanya fins a la Guerra Civil, tot i que molt reduïda i amb produccions destinades al consum propi. Als anys trenta van inaugurar-se el parc d'atraccions Maricel i el telefèric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada