dimecres, 29 de juliol del 2009

La Plaça Nova (II)

Les torres de la Plaça Nova l'any 1820 (font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Tot i que aquest blog tracta sobre la història recent de Barcelona (i per "recent" vull dir de mitjans del segle XIX fins a avui), no em puc resistir a deixar-vos aquí una altra panoràmica de les torres de la Plaça Nova. Aquesta il·lustració es obra d'en Guillaumot de Lemaitre i està datada al 1820 (probablement es tracti del mateix autor del gravat de l'entrada anterior). Per cert que, pel que sembla, l'arcada entre les dues torres va ser enderrocada l'any 1823: només tres anys després de fer aquest dibuix!

dijous, 23 de juliol del 2009

La Plaça Nova

Darrerament he ensopegat amb unes quantes fotos i gravats de la Plaça Nova en diferents èpoques (totes elles mirant cap el Portal del Bisbe, el seu punt més distintiu). Les he recollit totes per fer-hi una comparativa amb l'aspecte actual de la plaça agafada si fa no fa des del mateix angle. (En alguns casos no vaig tenir la precaució d'anotar l'origen de les fotos, tot i que estic gairebé segur que les vaig trobar via Altres Barcelones, Fotos de Barcelona o a l'Antiquari). He ordenat les imatges cronològicament (com sempre, podeu clicar-les per ampliar-les).


Gravat de l'any 1820 (llavors la plaça acumulava gairebé cinc-cents anys d'història!). Fixeu-vos en l'arcada que hi havia entre les dos torres. No era d'origen romà ni medieval, encara ho pugui semblar per la sensació d'antiguitat que transmet el gravat: va ser construïda al segle XVII. Fixeu-vos també que la torre de l'esquerra ja llavors lluïa la capelleta de Sant Roc, en el mateix lloc on és ara. A l'esquerra també podeu veure els edificis que ocupaven el que avui en dia és l'inici de l'Avinguda de la Catedral. I, efectivament, no hi ha ni rastre de cap aqüeducte romà. El gravat està extret del fons de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.



Fotografia de l'any 1870. Fotografia de Joan Martí, extreta del seu llibre “Belleses de Barcelona”. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.



Fotografia de l'any 1921.



Fotografia de l'any 1942. Els edificis que tancaven la plaça per l'esquerra encara hi són (no serien enderrocats totalment fins l'any 1962). A alt a l'esquerra sobresurt una de les torres de la Catedral. En el primer gravat no es veu perquè les dos torres laterals de la Catedral no van quedar enllestides fins l'any 1913.



Finalment, una imatge de la Plaça Nova i l'Avinguda de la Catedral l'any 1957. Els edificis que separaven la Plaça de la Catedral de la Plaça Nova tot just s'estaven enderrocant.

divendres, 17 de juliol del 2009

Els urinaris públics de Barcelona

Aquesta entrada la començaré amb una batalleta: un dia de mitjans dels anys vuitanta (devia jo tenir uns deu anys) creuava la plaça Urquinaona quan, de sobte, vaig sentir la necessitat d'anar al lavabo. Tan urgent devia ser aquella necessitat que la meva mare va descartar entrar en un bar i va decidir que ens ficaríem als urinaris soterranis de la plaça. Suposo que va decidir-ho una mica a contracor, conscient de la fama que aquells establiments tenien: de llocs sòrdids i bruts, fins i tot perillosos. En la meva innocència, em va semblar bé. Segur que va dur-se una gran sorpresa en baixar les escales: els urinaris masculins eren una sala ampla i circular, enrajolada de blanc i blau i envoltada d'un perímetre de portes, totes idèntiques. Fins i tot diria que l'enrajolat tenia alguna pauta modernista, tot i que no n'estic segur. Tenia un aire una mica de lloc de fantasia. No es veia ni brut ni deixat, ni hi havia males olors. No hi havia ningú més tret de nosaltres i una dona que se'n cuidava. En aquell moment no vaig donar cap importància a aquella visita; ara em sento afortunat d'haver-hi estat. Als anys vuitanta, aquell servei públic ja era un residu del passat i el seu ús era visiblement escàs. Els urinaris públics tancaven un rere l'altre i l'Ajuntament provava d'introduir paral·lelament urinaris mòbils en les voreres. Ironies del destí, el model d'urinari subterrani fet d'obra s'ha començat a recuperar darrerament. Així que avui tenim una entrada una mica escatològica, perquè faré una petita crònica dels urinaris públics de Barcelona.

En la Barcelona del segle XIX, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, ja que disposaven d'una latrina (habitualment situada sota l'arc de l'escala). Els primers dissenys d'urinaris públics daten d'uns projectes presentats a l'Ajuntament l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat. Poc desprès arribarien els urinaris prefabricats, dels quals el 1874 hi havia quaranta a disposició dels barcelonins (els barcelonins homes, s'hauria d'aclarir). La seva arribada va ser tota una novetat i es va veure com una alternativa força més higiènica a les latrines de les porteries, que sovint no tenien ni aigua corrent. Com a curiositat, el 1878 un empresari va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris amb un disseny d'un jove Antoni Gaudí. Per desgràcia, els urinaris no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.

Ja en aquells primers urinaris va veure's clar que eren un lloc ideal per posar publicitat. Els anuncis que s'hi penjaven complien dues funcions: anunciar productes i serveis (com és evident) i també dissimular en la mesura del possible un element urbà titllat de “poc decorós” per alguns.
A finals del segle XIX, arran l'Exposició Universal del 1888, van importar-se de França uns urinaris públics anomenats water-closets o vespasianes (de l'emperador Titus Flavi Vespasià, que va introduir els urinaris públics en Roma). Aquests urinaris eren quioscos circulars emplaçats en el carrer ("molt elegants", segons les cròniques de l'època) i encabien sis persones. Estaven situats en llocs cèntrics com l'Arc de Triomf, la plaça Universitat o la Rambla de Santa Mònica.


Urinari tipus quiosc de la darrera dècada del segle XIX. El lloc és probablement la plaça Medinaceli (foto: La Vanguardia).


Urinari prefabricat de la primera dècada del segle XX


En el context de revolta social de la Barcelona d'aquells anys, aquells quioscos no van lliurar-se de ser blancs del terrorisme. El dimecres 26 de desembre del 1906, es va col·locar una bomba en els urinaris públics de la Rambla de les Flors (llavors anomenada Rambla de les Bombes). La bomba va fer explosió a quarts de sis de la tarda, deixant un ferit greu. L'acció va ser atribuïda a una cèl·lula anarquista. Poques setmanes més tard va fer-se entrega a l'alcalde Domènec Sanllehy d'un plec de signatures perquè desaparegués aquell l'urinari "por motivos de ornato público y por la triste celebridad que ha adquirido últimamente" (La Vanguardia 12.01.07).

Qüestions d'inseguretat ciutadana apart, uns anys més tard va decidir-se que era molt més higiènic i (sobre tot) decorós soterrar aquella mena de serveis. El 1925, les ordenances municipals especificaven que els urinaris havien de ser sempre subterranis (i, alguns, gratuïts per als indigents). Els urinaris construïts de cara a l'Exposició Internacional del 1929 ja s'ajustaven plenament a aquests requisits. En general, els urinaris subterranis tenien una secció per a homes i una altra per a dones.

Aquells urinaris subterranis van tenir prou acceptació per funcionar durant bastants anys. De tota manera, el seu ús va anar minvant a mesura que la qualitat de vida en la ciutat millorava, de manera que van anar adquirint una progressiva mala fama de llocs marginals. A partir dels anys setanta van començar a desaparèixer, normalment davant la negativa de l'Ajuntament a renovar-los la concessió.

L'any 1984, l'Ajuntament va començar a instal·lar-ne uns de mòbils comprats a França, que funcionaven amb monedes. Van resultar tota una novetat, una mena de versió posada al dia de les vespasianes per a unes generacions que ja no les recordaven. No obstant, dels Jocs del 92 ençà, aquells nous urinaris públics van anar sent retirats de la ciutat. La raó que van argumentar les autoritats va ser el "mal ús" que se'n feia (referint-se a que molts ionquis els aprofitaven per punxar-s'hi), tot i que el cert és que el seu èxit va ser menor de l'esperat: el fet de ser un servei de pagament dissuadia a molts usuaris. Les "cabines" (com també se'n deien) van desaparèixer gairebé totalment a finals dels noranta (com a mínim una va romandre a Montjuïc fins fa poc). A tot això, els vetustos urinari subterrani de la plaça Urquinaona encara aguantaven. Construïts als anys vint, va acabar tancant l'any 1999.


Urinari de pagament dels anys 80 i 90 (foto: La Vanguardia).


Al tombant del segle XXI, Barcelona era una de les capitals europees pitjor preparades en aquest aspecte. Només durant celebracions que concentraven un gran número de persones (per exemple, les festes de la Mercè) s'instal·lava temporalment una bateria d'urinaris mòbils. També es mantenien alguns urinaris automàtics al costat d'algunes parades d'autobús, tot i que eren per a ús exclusiu dels empleats de TMB i, per tant, no es podrien considerar com equipaments públics.

Com a part de les mesures municipals contra l'incivisme, l'any 2005 van reintroduir-se alguns urinaris en les zones més turístiques, com la Rambla, la plaça de Sant Agustí o la plaça George Orwell, amb un gran èxit. Tot i ser estructures prefabricades, aquests urinaris estaven connectats al calvegueram. Entre aquests equipaments nous i els antics que encara aguantaven, a principis del 2006 hi havia 15 urinaris públics en la ciutat (sobre tot en parcs i jardins). Va ser aquell mateix any 2006 que va veure la construcció dels primers urinaris d'obra en cent anys: un sota la Rambla a l'alçada de la Plaça del Teatre i un altre sota el Convent dels Àngels. Construïts d'acer inoxidable "a prova de vàndals" (fins i tot els miralls són d'acer polit), els han arribat a fer servir 800 persones en un dia.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Non Stop: I Festival de Pop Rock de Barcelona

Anunci del festival en la premsa (font: La Vanguardia).

El mes passat va fer tretze anys de la punxada més espectacular en la historia dels concerts a Barcelona. Del 21 al 23 de juny del 1996 s'havia de celebrar el Non Stop - I Festival de Pop-Rock de Barcelona al Sot del Migdia de Montjuïc. Es tractava d'una mena de marató musical de 34 hores ininterrompudes de pop i rock, des de les 21:30 del divendres 21 fins a les set del matí del diumenge 23. L'arquitecte Daniel Freixas havia redissenyat el recinte del Sot del Migdia per poder acollir a uns quants milers de persones disposades a passar-s'ho bé i pernoctar-hi durant dots nits. La cosa prometia: els festivals musicals d'estiu tenien bona tirada popular, el cartell era prou bo (la majoria eren grups i intèrprets catalans i espanyols de renom i en David Byrne faria de mestre de cerimònies), els exàmens havien quedat ja enrere (o gairebé), la selectivitat s'havia acabat just el dia anterior i, sobre el paper, hi havia ganes de gresca. A més, el dia 21 de juny era el Dia Internacional de la Música. Va fer-se anuncis en tots els mitjans. Uns dies abans, l'organització anunciava que s'havien venut vuit mil entrades anticipades, cosa que gairebé garantia l'èxit d'un festival que costaria 90 milions de pessetes i que esperava atraure a vint mil persones.

Tanmateix, el divendres 21 a l'hora d'obrir les portes el Sot del Migdia era una esplanada absolutament buida. No era que s'hagués cancel·lat l'esdeveniment: els dos escenaris hi eren, amb els llums encesos i l'equip de so a punt; les tres barres hi eren, amb els tiradors de cervesa fresca i els cambrers fent temps; el bar “de descompressió” hi era, amb el seu cinema a l'aire lliure preparat; els lavabos, la taquilla, la consigna, el “núvol refrescant”, tot era a punt. Només mancava el públic. D'aquelles vuit mil persones que havien d'estar allà a punt per botar i cantar només hi havia unes vint a les nou del vespre, que van augmentar fins a unes vuitanta a l'hora de començar el primer concert. Deien que la taquilla només va vendre una entrada. Per acabar-ho d'adobar, en David Byrne va perdre l'avió i no podria obrir el festival. Malgrat tot, els organitzadors van decidir tirar endavant el concert. Potser esperaven que els posseïdors de les vuit mil entrades apareguessin de sobte?

El primer grup de la nit era una banda se Sarajevo anomenada Konvoi que va tocar davant d'un immens espai buit. Van seguir-los Los Rebeldes i, després, Nacho Campillo. Per aquelles hores va arriba David Byrne que va preferir no fer el ridícul i va abstenir-se sortir a l'escenari a inaugurar oficialment el festival. A partir d'aquí, es fàcil de preveure què va passar. Manolo Tena, que havia de sortir a l'escenari cap a la una de la matinada, ja no va sortir. Dues hores després, els organitzadors van suspendre el festival al·legant “causes alienes a l'organització”. Naturalment, les poques persones que havien pujat fins allà havien anat marxant i a aquelles hores a penes hi quedaven quatre gats.

Cares de desolació per part dels assistents i del mateix David Byrne (foto: La Vanguardia).

Què havia passat? El fracàs havia estat realment estrepitós: qualsevol bar musical reunia més gent un dissabte a la nit amb un cartell molt inferior. Els dies següents molts mitjans de comunicació van tractar el tema. Al programa El Terrat d'Andreu Buenafuente va trucar un noi que hi va anar i va explicar la seva experiència. “Podíeu haver quedat tots per sopar”, va ser el comentari d'en Buenafuente, referit al ridícul número d'assistents. Els motius adduïts pel fracàs del festival van ser: el model de festival (aquell mateix estiu hi havia d'altres de línia molt similar), la coincidència de dates amb la Festa de la Música (on hi participaven grups que també participaven al festival) i la proximitat de Sant Joan (que queia en dilluns i va fer que molts preferissin marxar de pont i estalviar per a la revetlla). Motius als quals s'havia d'afegir la situació del Sot del Migdia, que no és l'escenari més accessible de Barcelona. En qualsevol cas, tots eren motius perfectament previsibles. Resulta estrany que l'organització no els hagués tingut en compte, tot i que potser ningú no va pensar-se que la seva convergència acabaria afectant d'una manera tan negativa el festival. Realment, ningú no s'hauria pensat que un festival d'aquesta dimensió podria arribar a reunir a menys de cent persones. Va ser una cosa realment inaudita (va arribar a qualificar-se de "paranormal") i que va evidenciar la manera de fer poc escrupolosa dels organitzadors, que sabien amb antelació com anava la venda d'entrades. Les vuit mil entrades venudes eren, evidentment, una notícia falsa destinada a aixecar les vendes.

dilluns, 6 de juliol del 2009

La fábrica de piel


La Rambla sempre ha estat un lloc de personatges pintorescos, uns més coneguts que altres. Entre aquests últims va haver-hi un de molt curiós que potser alguns de vosaltres recordareu. Cap a finals dels anys noranta, qui baixava per la vorera esquerra de la Rambla es trobava sempre a un home palplantat al davant un portal (diria que era el del número 138, que ara és un hotel). Totalment immòbil, aquell home repetia una vegada i una altra la mateixa lletania: "Fábrica de piel, fábrica de piel; pase a la fábrica de piel" mentre assenyalava el portal amb la cigarreta que duia entre els dits. En efecte, dins aquell portal unes vitrines exhibien peces de roba de cuir, producte de la fàbrica que sembla que hi havia al primer pis. No crec que aquell captador de clients tingués gaire èxit en la seva feina, més aviat al contrari: els locals l'ignoraven i els turistes se'l miraven de cua d'ull una mica inquiets. Raó no els mancava: l'home tenia un aspecte deixat i una mirada extraviada que no inspiraven confiança. Si afegim que avui en dia un comerç instal·lat en un pis evoca més un taller clandestí que un negoci seriós, s'entén que aquell home fes la seva feina amb una desgana evident. Suposo que estar-se allà parat durant hores i hores essent evitat per tothom acaba tocant la moral. Qui devia ser, aquell personatge? Va aconseguir convèncer alguna vegada algú perquè pugés a la misteriosa fàbrica de pell?