dimarts, 29 de juliol del 2014

El pitjor accident d'autobús de Barcelona

On éreu el 12 de novembre de 1984 cap a les dotze del migdia? Si algú de vosaltres era a la cantonada del passeig de Gràcia amb la ronda de Sant Pere, just davant l'entrada principal del Corte Inglés, va poder ser testimoni d'un fet esgarrifós. Aquell dia, a aquella hora, es va produir allà el pitjor accident d'un autobús urbà de la historia de Barcelona.

Un autobús de la línia 26 (que sortia de ronda de Sant Pere i es dirigia a la Vall d'Hebron) acabava d'iniciar el seu trajecte a la ronda de Sant Pere quan, per motius desconeguts, va envestir els vehicles que estaven aturats en aquell moment en el semàfor del passeig de Gràcia. Un turisme i tres taxis van sortir impulsats endavant per l'impacte i van atropellar les nombroses persones que creuaven en aquell moment el pas de vianants, un dels més transitats de la ciutat.


Cantonada del passeig de Gràcia amb la ronda de Sant Pere, minuts després de l'accident (foto: Pérez de Rozas / Pedro Madueño / La Vanguardia).

Però el drama no va acabar aquí: l'autobús no va detenir-se després de l'impacte, sinó que va continuar endavant, creuant el passeig de Gràcia fins a xocar contra les tanques d'unes obres a prop de la plaça de Catalunya. Durant el seu trajecte sense control, l'autobús va arrossegar diverses persones i va xocar contra més vehicles, que a la seva vegada van atropellar més vianants.

Resultat: quatre morts i una quinzena de ferits, alguns d'ells greus. Els morts van ser Andrés V., de 41 anys d'edat, Miguel F., de 79 anys, María José C., de 18 anys i María del Carmen G., de 28 anys (1). La casualitat va voler que aquestes dues darreres víctimes, les més joves, fossin totes dues professores. L'una era professora de gimnàstica i l'altra professora d'EGB. María José, a més, era filla i neboda d'empleats de Transportes de Barcelona S.A. (l'actual TMB). Tres dels ferits eren passatgers del mateix autobús.

Un cop l'autobús va aturar-se definitivament, el conductor va sortir-ne en un evident estat de xoc. Naturalment, tots els ulls van girar-se cap a ell. Es tractava de Benigno Corzo Fernández, un home de 59 anys que conduïa autobusos des del 1971.

El conductor surt del vehicle en estat de xoc (foto: Pérez de Rozas / Pedro Madueño / La Vanguardia).

Van ser necessàries deu ambulàncies per atendre els ferits, i una dotació dels bombers per treure els vehicles accidentats de la calçada. L'estrany comportament del autobús, que va continuar endavant malgrat haver envestit diversos vehicles, va fer suposar en primera instància que l'accident era el resultat d'una fallada en el sistema de frenada. Tanmateix, quan el vehicle va ser traslladat per la Guàrdia Urbana a les cotxeres del carrer Borrell, es va poder comprovar que els frens funcionaven perfectament.

Moment de l'aixecament dels cadàvers (foto: Pérez de Rozas / Pedro Madueño / La Vanguardia).

Durant els dies següents Transportes de Barcelona va insistir en la teoria de l'errada mecànica, malgrat que el model d'autobús (un Pegaso 6083 de la sèrie 7000, matrícula B-0720-FN) tenia només set anys d'antiguitat i havia passat una revisió al mes de setembre. El llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va intervenir també per descartar que hi hagués hagut cap mena de malícia per part del conductor. Altres hipòtesis van ser que l'accelerador de l'autobús hagués quedat encallat o que el conductor hagués trepitjat per error l'accelerador en lloc del fre. El mateix conductor va declarar en les hores posteriors a l'accident que el pedal de fre no havia funcionat i que, en provar d'esquivar els vianants, la direcció de l'autobús s'havia bloquejat. Una de les preguntes que es fer molta gent era per què no havia fet servir el fre de mà, que hauria aturat en sec el vehicle.

Vehicles empesos per l'autobús (foto: Pérez de Rozas / Pedro Madueño / La Vanguardia)

El 14 de novembre va tenir lloc la reconstrucció de l'accident. Malgrat que es va programar a les dues de la matinada, va aplegar a molts periodistes i curiosos. Part del públic va increpar el conductor, que estava molt nerviós i fins i tot va patir un desmai quan va tornar a seure rere el volant. "Quisera ser uno de los muertos", va arribar a dir. Atès el seu estat d'agitació, membres del comitè d'empresa i directius de Transportes de Barcelona van protestar pel fet que se l'obligués a participar en aquella reconstrucció. Finalment, un altre empleat de l'empresa va haver de conduir l'autobús durant la reconstrucció.

El judici contra Benigno Corzo va celebrar-se dos anys més tard, el 28 de novembre del 1986, quan l'home ja havia estat retirat del servei i jubilat anticipadament. La defensa va demanar l'absolució del conductor “por la imposibilidad de comprobar que hubo, efectivamente, una imprudencia”. El fiscal va demanar cinc mesos de presó per imprudència simple. Després d'examinar el vehicle, els pèrits judicials van constatar que el sistema de frenada funcionava perfectament. Durant el judici, la defensa va presentar un informe mèdic que adduïa un pinçament vertebral com a causa d'un possible desmai o d'una pèrdua momentània de visió per part del conductor. Respecte a no haver fet servir el fre de mà, el mateix Benigno va argumentar que es va veure en una situació límit i només pensava a fer-se amb el control del volant. Aquest punt va ser corroborat per diferents testimonis, que van veure'l lluitant per controlar el vehicle.

El jutge finalment va desestimar les al·legacions de la defensa i, el 5 de desembre del mateix any, Benigno Corzo va ser condemnat a tres mesos d'arrest i va perdre el carnet de conduir durant tres anys. Pel que fa als ferits i als familiars dels morts, van ser indemnitzats per Transportes de Barcelona.

Referències:
El Periódico 13.11.84
La Vanguardia 13.11.84
El Periódico 14.11.84
El País 15.11.84
El Mundo deportivo, 17.11.84
El Periódico 16.01.85
La Vanguardia 31.01.85
ABC 19.06.85
La Vanguardia 29.11.86
El Periódico 6.12.86


(1) He estat dubtant si havia de posar o no els noms de les víctimes mortals de l'accident. Per una banda em semblava que això podia trair el seu dret a la intimitat, però per altra banda no volia que les víctimes fossin només un número: volia donar-les la dignitat d'un nom propi. Al final he decidit posar-ne només el nom de pila i la inicial del cognom, tot i que els seus noms complets es poden trobar fàcilment en els diaris que cito com a referències.